Avui llegia -acabava, finalment- un llibre que, independentment de la seva qualitat, ha tingut per mi un valor significatiu: "Els jugadors de Whist" de Vicenç Pagès.
Hi ha llibres que s'han de llegir a determinades edats. Això ho vaig aprendre a l'adolescència, o millor dit ho vaig començar a aprendre, quan vaig mirar de llegir Dostoievski (hi ha algun acord sobre com s'ha d'escriure el nom d'aquest bon home?) i el vaig haver de deixar de banda perquè no em deia res. En acabar la carrera, havent conegut l'amargura, la lectura de "L'idiota" em va semblar reveladora, en certa manera gratificant. Suposo que em vaig sentir acompanyat, ni que sigui pel protagonista i el seu destí absurd. "Crim i càstig" em va confirmar que havia arribat, finalment, l'hora de llegir -de comprendre- el que "em" volia dir.
Amb "Els jugadors..." passa una cosa semblant. Qui no és home i no ha entrat a la crisi que descriu li ha de semblar un exercici literari més o menys interessant però està clar que el llibre no l'interpel·la, no li diu res "a la cara". Tots els que llegim sabem que aquesta és una de les grandeses d'algunes obres. I no té a veure amb la qualitat sinó amb el lector. És un dels fenòmens més personals que es dóna en la lectura perquè precisament es refereix a un mateix, no a l'obra. Probablement és semblant al que succeeix amb altres expressions artístiques modernes que són de difícil interpretació. Et situen al centre precisament perquè no es tracta del que diu sinó del que "et" diu.
En tot cas, al marge d'aquesta reflexió de la lectura del llibre hi neix una altra que és la que ve a donar títol a aquesta entrada. No suporto la frivolitat. No puc amb ella.
Atenció, no es tracta de prendre's tot seriosament. Per mi l'humor és essencial. La "lleugeresa" -en el sentit que tracta Kundera a "El llibre del riure i de l'oblit"- és imprescindible. No tot pot ser "pesant" i arrossegar-nos amb la seva transcendència. De fet, per riure hi ha d'haver solidesa. Allò que ens provoca hilaritat ha de tenir importància per nosaltres. No li veig cap gràcia a la vida dels equinoderms. I si en té, serà per alguna raó retorçada que els lligarà a la meva, de vida.
Tampoc pretenc conèixer l'origen inconscient d'aquesta aversió però si que voldria mostrar quines són les raons, les causes "visibles", d'aquest odi.
En V. Pagés inventa un personatge que suposo que esdevé una mena de catarsi, de concentrat de joventut que encarni -suposo- totes aquelles coses que atrauen, que fascinen i que enveja de les joves. Un personatge que de tan reconcentrat esdevé insuportable. Una nena jove, culta, egocèntrica, atractiva i superficial -ben mirat tot allò que podríem dir d'una llarga llista de noietes que s'han creuat a les nostres vides- fins a un nivell que resulta difícil de creure. No cal, perquè al text la descripció que se'n fa cobra sentit en entendre'l com el punt de vista de l'home afectat i més endavant -spoiler- del narrador. Sigui com sigui, si a algú li interessa saber si tinc raó o no, que s'ho llegeixi.
El personatge, en tot cas, suscita una reflexió. Em porta a territoris personals en la mesura que em recorda allò que amb un amic qualificàvem de "noies que tenen deu anys menys que nosaltres però que ens vacil·len com si en tinguessin vint més". Tots -els que no som uns idiotes insuperables- ens hem trobat amb algú així. Al diàleg final entre els dos personatges es mostra com es pot encarar una conversa amb algú enamorat de la manera més superficial possible. Entre línies hem de llegir que no ho és tant però el que es diu és terrible en aquest sentit.
I vet aquí que he tingut l'epifania. No suporto la superficialitat, la frivolitat. El no donar importància a res. Sabem, de fet, que això és generalment façana -el que actualment anomenem "postureo"- però no deixa de ser irritant la popularitat que té no només entre els practicant sinó també entre els que en pateixen les conseqüències.
En una societat post-moderna, on Nietzsche -per exemple- ens recorda que hem de mirar de fer les coses en la mesura que les volem fer i sobretot de sobreposar-nos al patiment i l'angoixa, sembla que la lectura que s'ha fet és no donar importància a res. Si jo, com fa el personatge del llibre, "jugo" amb algú i provoco una sèrie d'esdeveniments "desagradables", es considera que el que cal és no sentir-se responsable i, encara millor, mostrar que es tracta d'una frivolitat, d'un detall sense importància. Pensar en una altra cosa, però no perquè la vida és curta i no val la pena passar-la angoixat sinó perquè NO TÉ CAP IMPORTÀNCIA.
Això, em sembla a mi, és no entendre res. De la mateixa manera que el valent és el que té por i s'hi sobreposa, no el que no en té -com ens ensenyen el contes i mites tradicionals- l'Übermensch no és qui no considera important allò que passa sinó qui, malgrat veure-ho, és capaç de seguir, de viure, de suportar-ho.
Per això no suporto la frivolitat, perquè ens despista, ens fa creure que el vitalisme és intranscendència i, per tant, ens allunya de la veritable fortalesa.
Apa, ja està. Ho volia dir, quasi com una bronca, com una queixa, com un crit. Perquè ho és. Em queixo, i maleeixo als (a les) que ens fan patir. A mi, i a tots els homes d'aquest món. Per les dones, que es queixi algú altre que hagi trobat un text que l'interpel·li de la mateixa manera.
