Comadira, els Koiné i la mare que els va parir

Aquests dies ha sigut públic un debat al voltant del paper de la llengua catalana en un suposat estat independent. Sembla que el detonant ha estat, aquest cop, el manifest fet per un grup d'escriptors, lingüistes i professors que s'han volgut anomenar Koiné . 

No he llegit el manifest i, per no perdre el fil del que vull dir, no ho faré. Per tant, cap opinió que doni aquí s'hi pot referir com no sigui per pensador interposat. De fet, el que em mou no és discutir les seves raons per a defensar la tesi, dedueixo, que el català hauria de tenir l'estatut de llengua oficial, o una cosa per l'estil, per a aquest estat independent.

Així, de què vull parlar? Doncs d'un article publicat al diari Ara signat per Narcís Comadira i que es titula La llengua on sembla que es prova de defensar, imagino que amb noves raons, la proposta del col·lectiu davant les crítiques vessades.

I per què aquest article?

Vejam, perquè independentment que la tesi proposada tingui defensors més il·lustres i autoritzats o arguments més sòlids, l'article em sembla que conté una sèrie d'artefactes argumentatius força discutibles. Si de cas, al final de l'entrada miraré de fer un esbós de la meva posició al respecte, però ara el que m'agradaria és comentar què trobo discutible, i fins i tot vergonyós, de l'article.

Per començar, l'autor mostra la seva incapacitat per imaginar una Catalunya independent sense el català. Ho podria entendre. Però no ho comparteixo. Jo tinc més imaginació. 

La meva comprensió prové, és clar, del fet que sovint s'ha identificat la catalanitat amb la llengua. Aquesta ha estat el símbol de la resistència, l'eina per a la cohesió i per a la consciència de tenir una realitat pròpia com a col·lectiu. Quan diu que "no podem vendre'ns l'ànima per un plat de llenties" està sent clar i directe. La llengua és la nostra ànima.

Però em sap greu, aquesta associació és esbiaixada i, permeteu-me, curta de mires. Per una banda, no sabia que la catalanitat es fonamentés, en termes essencials, en una llengua o altra. Ho puc entendre com una cosa circumstancial -a posteriori, si em permeteu- però no veig que necessari per a definir una nació si no és que es vol fer un joc de paraules dolent. 

Per altra banda, si Catalunya ha de ser per força independent per al català no cal que m'hi compteu. És més, deixeu-me estar. No tinc cap ganes de fer cap esforç patriòtic per la llengua, sobretot perquè, a diferència de la terra, la família o altres raons clàssiques per a l'enaltiment patriòtic i el llenguatge bèl·lic -que tampoc em farien trempar- aquesta no me la poden prendre. No conec ningú a qui li hagin pres la llengua. Ja m'enteneu, si voleu.

Cadascú tindrà les seves raons per a voler viure en un país independent. I entenc que algú ho pugui voler per un motiu com aquest, però jo no m'apunto. 

Així doncs, deixo clar que per mi, la salvació de la llengua no és una raó de pes per a la independència. Queda dit.

Però és que, a més, no trobo que això es pugui assegurar amb la certesa amb què ho fa l'autor. L'article invoca una sèrie de raons per a defensar que això ha de ser així, tot criticant la defensa del bilingüisme. Jo no sóc lingüista, s'ha de dir. Però si que se alguna cosa d'argumentar, i les raons donades em semblen força discutibles. I això és el que penso fer. Si després n'apareixen d'altres més sòlides ja canviaré d'opinió, però aquestes em semblen no només discutibles sinó sospitoses.

S'invoca, per exemple, l'autoritat d'escriptors com Carner, Pla o Rodoreda per a dir que el bilingüisme és la mort del català. Ho sento però no em semblen autoritats suficients per a fer aquesta afirmació. Ni tenen una formació que em permeti considerar-los més ben informats que jo -escriptors? periodistes?- ni van viure aquests temps en què la realitat del bilingüisme és una altra. 

S'afirma que Catalunya només té una llengua que és el català. També ho trobo discutible. Des d'un punt lògic em sembla una petició de principi inacceptable. Combregar amb aquesta afirmació és estar d'acord amb la pròpia conclusió. A no ser que consideri que això és una proposició que prové del propi concepte de Catalunya o d'una associació etimològica de pa sucat amb oli. Si això és tot el que defineix el país, anem malament.

I a continuació, la sempre entranyable llista de greuges lingüístics. Que no falti. A mi, la veritat, ja em cansa. I estic segur que a aquest text en trobaran una bona colla. Afegiu-los, si voleu. 

Si passem per alt, però, aquesta col·lecció d'anècdotes il·lustratives que ens permeten mostrar l'autenticitat de qui escriu i la ignorància dels altres podem, encara, fer un parell de consideracions. Primer, tenia entès que la llengua era una cosa viva que permetia fer-ne adaptacions i modificacions en funció dels seus usos i parlants. Però ja veig que, en la línia que defensava l'Oriol Ponsatí en un seguit d'articles i rèpliques a El núvol, hi ha qui entén que la llengua ha de ser neta, fixa i esplendorosa. (En Ponsatí, irònicament, tampoc estaria d'acord amb el que vull dir aquí)

Per altra banda, se me'n fot que hi hagi gent que "contamini" el català amb expressions castellanes. També ho fan tot de llengües amb l'anglès malgrat que aquests mateixos crítics -no com els seus equivalents corresponents- no les considerin amenaçades. 

De fet, porto un quart de segle sentint el mateix plany. Quan jo estudiava -COU, imagineu-vos- els professors gironins Prats, Rafanell i Rossich van publicar un text sota el títol El futur de la llengua catalana que venia a defensar una tesi semblant. Recordo una discussió entre els alumnes força viva al respecte i un interès profund pel que s'hi deia. El temps ha passat i em puc equivocar però jo diria que, així recordant, no la van encertar gaire. No em sona que ningú hagi reconegut cap error, però. Així que pot ser que sigui jo que no tinc bona memòria. Sigui com sigui, seguim igual. 

Jo no veig que el present del català sigui pitjor. I això que, en la coneguda classificació d'Eco, acostumo a trobar-me entre els apocalíptics. Igual resulta que sóc més optimista del que em pensava.

Tornant a l'article, aquest acaba allà on havia començat. Afirmant que Catalunya ha de tenir una sola llengua, el català. I que si no, no. Que si no es fa així, millor ens quedem com estem. I sobre això haig de dir que resulta encara més decebedor. Perquè ara resulta que la independència s'ha d'aconseguir, sobretot, per salvar la llengua. Em sap greu, però no. Si tot això només val per acabar parlant català, foteu-vos-la on us càpiga.  

I així, què vull dir?

Potser, en llegir això -si algú ho fa- ens podem fer una idea concreta del que entenc que s'ha de fer amb la llengua. Hom podria pensar que la meva proposta és la de fer català i castellà, totes dues, llengües oficials. Sento decebre però no ho tinc tan clar. Per començar no se ni tan sols si cal fer-ne una llei per a això. I tampoc tinc clar si l'estat ha de ser bilingüe. Jo si que ho sóc. No em cal res més. Espero, això si, millors arguments. Potser els hauré de buscar al manifest dels Koiné o tot conversant amb els meus amics, que segur que en són més favorables.

El que volia dir, però, és que considero que l'article en qüestió no aporta res. Això si, és un exemple esplèndid de mala argumentació. I en dir-ho, em permeto de fer una pregunta que sovint em ve al cap quan llegeixo aquestes coses i que l'altre dia algú -no recordo qui- em va donar una pista per a respondre: per què algú pot escriure en un diari de considerable tirada i nombre de lectors, aquestes argumentacions tan poc sòlides? Què el legitima?

No dubto que el senyor Comadira sigui una autoritat en altres temes i que el seu punt de vista pugui ser imprescindible fins i tot en aquesta qüestió. Però l'article no m'ho sembla. Bé, si que té interès per a constatar que hi ha tot un seguit de gent que veu Catalunya, i la seva independència, d'una manera que a mi em resulta poc interessant. Però a la discussió del tema, no aporta res. Només un suport. Pur cens. 

Per altra banda, aquesta qüestió -i la rellevància del propi manifest- em porta a una altra reflexió que els darrers temps m'ocupa de tant en tant. El protagonisme, jo diria característic i potser únic al món, que tenen els filòlegs i professors de llengua o similars, en la discussió política i en la configuració mental del nostre país. No se si a cap altre lloc del nostre entorn és així, però jo diria que no. Sense anar més lluny, els propis espanyols, també molt donats a llegir les opinions de tota mena dels seus escriptors, se les passen per l'engonal, fins i tot les crítiques autoritzades -en fer-ho al seu àmbit- dels acadèmics de la llengua i d'altres professionals similars. 

Per si no els ha quedat clar, no en sóc un, d'aquests experts. Ni tant sols, com han pogut comprovar, faig servir el català amb la correcció necessària. Però haig de dir que, precisament per això, considero que tenen massa protagonisme, massa veu, en temes on tenen la mateixa autoritat que pugui tenir vostè, lector imaginat, o jo mateix. Els hem donat massa poder, massa capacitat per a dir-nos què hem de fer. I jo ja estic una mica cansat...

Ps. Quina era la pista? Es veu que algun autor del s.XIX ja va poder constatar que els escriptors en castellà, en tenir dificultats per a guanyar-se la vida amb les vendes dels seus llibres, es veien convidats a escriure articles a la premsa. Així doncs, és van fer omnipresents, però sense tenir raons de pes per a tenir una opinió més sòlida que la resta. I així seguim.