dijous, 7 de juliol de 2016

Parlem d'escoles innovadores

Fa temps que em balla la idea de fer una entrada per tractar aquest tema. Essent, com sóc, del ram l'educació m'interessa, és clar, però també em remou i m'encén algunes de les coses que es diuen al respecte i que sembla que tenen poc fonament o, si més no, provoquen poca crítica. No ho amagaré, trobo afirmacions que, fetes fins i tot per experts, em semblen poc rigoroses.
Aprofitant que avui tinc temps i que ha aparegut un article al respecte al diari Ara -de fet aquest diari n'és una font inesgotable- em permeto de fer les meves crítiques tot partint del que s'hi diu.
Aquest article, que titulen "Què ha de tenir (i què no) una escola innovadora", fa un repàs d'algunes de les condicions que tot un conjunt d'escoles que es consideren "d'educació avançada" han fet seves. Donat que l'article és disponible per a la seva lectura, partiré de la llista de característiques que se'n fa i exposaré la meva crítica. 

L’alumne, al centre. L’aprenentatge es basa en l’alumne i no en el professor

Aquest és un aspecte que les escoles d'aquest tipus els agrada destacar. Bé, de fet fins i tot les escoles que no aspiren amb tant d'entusiasme a la innovació fan seu aquest lema, en especial quan han de parlar amb els pares que volen "captar" per al seu centre. 
Haig de dir que, com la majoria d'idees d'aquesta mena, sembla incontestable. Sembla clar que la raó de ser d'un centre educatius és l'educació dels alumnes, oi? Així doncs, una afirmació d'aquesta mena només té sentit si el que es vol donar a entendre és que les altres escoles no ho fan. I és, efectivament, la idea que volen "encendre" en la ment de qui ho sent. Als altres centres tot el que es fa és per la conveniència del professor. Els horaris, el calendari, el temari, etc. només s'explica per la voluntat d'aquests de fer les coses com a ells els sembla. L'alumne no té cap importància.
Dit així, sembla més ridícul, oi? No del tot. La idea, suggerida -no formulada- ressona en la nostra memòria i ens evoca tot d'exemples viscuts directament o indirectament. Professors que no feien res, o que semblaven gaudir especialment del patiment que provocaven. Assignatures -si, assignatures- que no tenien cap utilitat, que hem comprovat un cop adults que no tenien sentit. Estones absurdes passades per voluntat d'uns adults que no pensaven en nosaltres. Això és el que recordem els adults que ara estem a l'edat de ser pares. 
No cal dir que la memòria és selectiva, i que la imatge que ens fem és més fruit la projecció dels nostres prejudicis que de l'anàlisi de la realitat. Que un professor consideri que ha de subministrar un determinat tipus de coneixement d'una determinada manera no vol dir que no tingui present que l'alumne és la raó de ser del seu ofici.

Respectar tots els ritmes. Deixar de fer classe per al nivell mitjà i fer-la per a tots

Val a dir que aquesta afirmació m'ha sorprès. I ho ha fet per diverses raons. En primer lloc perquè qui treballa en aquests àmbits no té la sensació que el nivell mitjà és el que marca el ritme. Ans al contrari, molts de nosaltres tenim la sensació desesperant que ens passem el dia pensant en els alumnes més complicats.  Aquesta és una de les obsessions de la reforma educativa que va impulsar la pedagogia. 
També sorprèn que aquesta afirmació la faci la Fundació Bofill que és capaç -per altra banda- de criticar els deures o l'horari compactat perquè els considera discriminatoris i ara, en canvi, vingui a dir que els alumnes han de tenir un tractament més individualitzat. 
Bé, no estic sent del tot just. La idea que cada alumne vagi al seu ritme és un concepte omnipresent en tota nova pedagogia de manera que tampoc és una cosa que hagi de sorprendre. El que ja empipa més és quan un es pregunta com es pot lligar això amb el fet que aquesta mateixa escola serveixi per a què tothom tingui les mateixes oportunitats. Jo no ho acabo de veure. 
És cert que, com diu algú a l'article, "s'està potenciant la mediocritat". El que no té cap sentit és acceptar, després, que les receptes proposades són la solució. Per cert que, "crear espais que portin a un clima d'aprenentatge" què vol dir? S'entén que fins ara, aquests espais no ho eren. Sembla, doncs, que les aules, tan menystingudes, no han estat el producte d'anys de proves i correccions. Són, de fet, un antre destinat a la tortura i a la distracció.
Per altra banda, aquest respecte pels ritmes només es pot fer si després s'ajusta allò que es demana. Per tant és imprescindible que vingui acompanyat d'un altre punt que veurem més endavant i que no tinc tan clar que tothom vulgui acceptar.

Aprenentatge globalitzat. Abandonar les assignatures i treballar per projectes

Aquest punt ja ve acompanyat d'afirmacions fetes des de la retòrica habitual en aquests àmbits. Trobem, per exemple, que s'afirma que "la premissa bàsica per transformar l’educació és que el canvi es plantegi com un procés participatiu, des d’una visió sistèmica i amb una actitud disruptiva”(la meva enhorabona!). Es parla també de "descompartimentar el coneixement" (i de "divisió artificial de les matèries") i llavors es torna al clàssic aprenentatge significatiu triant, a més, un exemple que em sembla dels més espantosos i estúpids que es pot oferir. 
No ho amagaré més, sóc professor de matemàtiques, i estic fart de sentir gent que diu que si hagués entès perquè una divisió es feia així, o perquè calia resoldre una equació ho hagués après. No com ara, que no en sap. Em sembla una de les excuses més impresentables que es pot fer servir i tinc comprovat que no és que sigui una afirmació que no pot oferir cap prova al respecte -es tracta d'un contrafactual i, a més, disposo de tones de contraexemples- sinó que a més té uns efectes nefastes en l'aprenentatge dels alumnes. Perquè el que els discursos actuals sobre educació si que ha aconseguit és, per sobre de tot, subministrar una quantitat ingent d'excuses. I els alumnes han demostrat que no són cap degeneració de l'espècie perquè si que aprenen coses ràpidament: en concret aquestes afirmacions retòriques que els serveix d'escapatòria al treball feixuc i rutinari.
Per altra banda, el que els defensors del treball per projectes han d'assumir és la càrrega de la prova. Han de demostrar que el seu mètode és millor. A veure si ho entenen d'una vegada.

Avaluació continuada. Canviar l’avaluació i deixar de fer exàmens convencionals

És a l'àmbit de la demostració on tot es veu més clar. Tal com afirma l'article, aquests nous mètodes educatius fugen de l'avaluació tradicional, entesa a partir d'exàmens i opten per mètodes alternatius. Parlen de retroalimentació -com si les proves clàssiques no informessin de res, i no em refereixo a les qualificacions- i d'avaluació continuada. El cert és, però, que quan els alumnes -i sobretot pares- s'han d'enfrontar a una veritable prova del valor de la seva tria, la cosa ja no sembla tan fantàstica. No escassegen els casos on el que es demana és un tracte diferenciat que bé es pot defensar com una aposta per un ensenyament que arribi a totes les etapes però que, no ens enganyem, també sembla mostrar una falta de seguretat sobre l'èxit d'aquesta aposta educativa. 
Em sembla que hauríem d'acceptar que constatar que un mètode tingui defectes no vol dir que les alternatives no en tinguin de més greus. Sovint aquestes avaluacions alternatives es tradueixen en una falta absoluta de rigor i una complaença que només es pot explicar si tenim en compte que qualsevol resultat final advers serà atribuïble a altres causes i es manifestarà en un temps significativament llarg. Precisament, el resultat d'aquestes apostes educatives no te mai un feedback immediat com el que es reclama per als propis alumnes.

Canvis al currículum. Modificar els continguts del currículum obligatori

Vet aquí una altra mostra de la poca confiança en l'eficiència del mètode proposat. S'admet de manera oberta que així no s'aprendrà "tant". Que algú que defensa aquesta alternativa no tingui cap problema a reconèixer que només cal arribar  a "les competències bàsiques de debò", tot confiant que els altres continguts "s’aprenen de manera diferent" em sembla un acte de cinisme. Lliguem aquesta afirmació amb l'anterior que es feia sobre que a la classe només es potencia la mediocritat... Si en fem una caricatura, el que llegim entre línies és com que els alumnes aprendran el que voldran sense que ningú els demani res, caldrà que només comprovem que saben fer coses molt bàsiques. Quan vulguin alguna cosa més complicada, que s'espavilin. Per cert que, en relació al espavilar-se també hauríem de parlar sobre un altre tòpic de la modernitat: la innovació. Ho deixo per un altre dia, però valgui com pista que considero que es tracta d'una proposta tremendament classista. 

Educació emocional. Les emocions s’han d’incloure dins el dia a dia escolar

Finalment arribem a un punt que ens dóna una pista de perquè el que es busca amb l'aprenentatge clàssic és considera innecessari. La nova moda (admetem-ho, si-us-plau) és que les institucions educatives tenen una tasca diferent, tant o més important que la que tenien fins ara. És més, el que mostra la proposta és que per assolir-la s'ha de fer a costa dels objectius que hi havien fins ara. 
Jo no ho veig clar. Ni tant sol estic convençut que aquesta és una tasca que pertoqui a una institució pública. Però si finalment es decideix que aquesta és la finalitat principal -si, principal, perquè es fa drenant les condicions de possibilitat de les altres- de les institucions educatives cal que ho diguem clar i que acceptem el que implica. I una de les coses que implica és que no cal tenir els professors que tenim per a fer aquesta tasca. És més, afirmo categòricament, que els professionals ara disponibles són incapaços de fer una feina d'aquesta importància. 
Considero que els meus companys són gent excel·lent, en general, que te respecte per la seva feina, pels alumnes i per allò que mira d'ensenyar. De vegades m'hi enfado perquè no es dóna alguna d'aquestes condicions -en especial la darrera- però haig d'admetre que majoritàriament es miren de satisfer.
Però el que difícilment podem ser és un model emocional. No crec que puguem ensenyar a ser feliços, ni a gestionar frustracions i altres emocions rellevants més enllà de donar exemple i, em temo, que amb això ni tant sols som millors que  els altres ciutadans. És més, la nostra feina ens sobreexposa a coses que difícilment es poden considerar ni tant sols exemple d'educació emocional. Per tant, si hem de fer una cosa així, tothom fora. I si algú em pot dir a qui hem de contractar, seria molt útil.

Parlem de Rigor

Porto molta estona escrivint. No he dit tot el que volia però dubto molt que algú arribi a llegir fins aquí. Tot i així, és de bon to que després d'una crítica és faci una proposta en positiu. Tothom que discrepa ha de provar de dir què trobaria acceptable. Altrament es fa trampa.
Així doncs, què hem de fer? 
Hi ha molts aspectes on no sé què contestar. Però m'agradaria deixar clar unes quantes coses. 

Primera, com ja he dit no tinc clar que la tasca de l'escola sigui educar emocionalment. Una cosa és que sigui una institució que no trasbalsi irreversiblement els seus alumnes i una altra que sigui l'encarregada de fer-los feliços, o no infeliços. És més, crec que això no es pot ensenyar en un centre educatiu i encara m'han de demostrar que m'equivoco. I si es pogués fer, seria molt car. Que aquesta és una altra. Aquí tothom demana coses que, siguem sincers, li podria exigir Lord Cavendish al preceptor dels seus fills però no algú que financia amb la part proporcional dels seus impostos el que tenim ara mateix.

Segona, tal com tothom insisteix a recordar, el centre de la institució és l'alumne. No el professor, és cert, però tampoc els pares. L'educació pública no és una botiga, on qui paga mana. Bé, de fet si que haurien de manar els "clients" -aquesta retòrica econòmica resulta fastigosa- però aquests no són els progenitors sinó tota la societat. I ha de ser aquesta qui decideixi què aprèn l'alumne. Jo, que no tinc fills, sóc també algú a tenir en compte. Si no fos així, perquè hauria de ser pública? Per solidaritat? Els pares tenen el paper d'intèrprets privilegiats de la voluntat i els interessos particulars del nen -en tant que menor d'edat- però no d'allò que forma part de les atribucions comunitàries. Un pare no pot decidir que el seu alumne no pot estudiar matemàtiques (com tampoc hauria de triar si estudia en castellà o català, oi?) 
Si aquest segon punt estigués clar, hi hauria unes quantes polèmiques - com ara el paper de la religió o el de la llengua vehicular- que tindrien un altre aspecte. I a més, seria més fàcil entendre perquè defenso el

Tercer punt: ja sigui per a fer futurs ciutadans responsables, oferir-los eines per a la recerca individual de la seva realització o donar-los possibilitats laborals, una de les coses que crec que s'hauria de fer i que els nous mètodes pedagògics negligeixen clamorosament és una vocació de rigor. És a dir, ensenyar als alumnes a fer les coses bé. I això comprèn, també, un respecte per la paraula donada, pel compliment de terminis i treballs i una intolerància a la vaguetat, la desídia i la falta de compromís. Això si que seria una tasca rellevant per a la transformació de les nostres vides i la dels altres. 
Una cosa així, no s'aconseguirà mai amb projectes que fugen de l'exigència i el rigor i que consideren que la frustració i la crítica són elements negatius en la maduració dels nostres alumnes.


dijous, 9 de juny de 2016

No suporto la frivolitat

Avui llegia -acabava, finalment- un llibre que, independentment de la seva qualitat, ha tingut per mi un valor significatiu: "Els jugadors de Whist" de Vicenç Pagès.
Hi ha llibres que s'han de llegir a determinades edats. Això ho vaig aprendre a l'adolescència, o millor dit ho vaig començar a aprendre, quan vaig mirar de llegir Dostoievski (hi ha algun acord sobre com s'ha d'escriure el nom d'aquest bon home?) i el vaig haver de deixar de banda perquè no em deia res. En acabar la carrera, havent conegut l'amargura, la lectura de "L'idiota" em va semblar reveladora, en certa manera gratificant. Suposo que em vaig sentir acompanyat, ni que sigui pel protagonista i el seu destí absurd. "Crim i càstig" em va confirmar que havia arribat, finalment, l'hora de llegir -de comprendre- el que "em" volia dir.
Amb "Els jugadors..." passa una cosa semblant. Qui no és home i no ha entrat a la crisi que descriu li ha de semblar un exercici literari més o menys interessant però està clar que el llibre no l'interpel·la, no li diu res "a la cara". Tots els que llegim sabem que aquesta és una de les grandeses d'algunes obres. I no té a veure amb la qualitat sinó amb el lector. És un dels fenòmens  més personals que es dóna en la lectura perquè precisament es refereix a un mateix, no a l'obra. Probablement és semblant al que succeeix amb altres expressions artístiques modernes que són de difícil interpretació. Et situen al centre precisament perquè no es tracta del que diu sinó del que "et" diu.
En tot cas, al marge d'aquesta reflexió de la lectura del llibre hi neix una altra que és la que ve a donar títol a aquesta entrada. No suporto la frivolitat. No puc amb ella. 
Atenció, no es tracta de prendre's tot seriosament. Per mi l'humor és essencial. La "lleugeresa" -en el sentit que tracta Kundera a "El llibre del riure i de l'oblit"- és imprescindible. No tot pot ser "pesant" i arrossegar-nos amb la seva transcendència. De fet, per riure hi ha d'haver solidesa. Allò que ens provoca hilaritat ha de tenir importància per nosaltres. No li veig cap gràcia a la vida dels equinoderms. I si en té, serà per alguna raó retorçada que els lligarà a la meva, de vida. 
Tampoc pretenc conèixer l'origen inconscient d'aquesta aversió però si que voldria mostrar quines són les raons, les causes "visibles", d'aquest odi. 
En V. Pagés inventa un personatge que suposo que esdevé una mena de catarsi, de concentrat de joventut que encarni -suposo- totes aquelles coses que atrauen, que fascinen i que enveja de les joves. Un personatge que de tan reconcentrat esdevé insuportable. Una nena jove, culta, egocèntrica, atractiva i superficial -ben mirat tot allò que podríem dir d'una llarga llista de noietes que s'han creuat a les nostres vides- fins a un nivell que resulta difícil de creure. No cal, perquè al text la descripció que se'n fa cobra sentit en entendre'l com el punt de vista de l'home afectat i més endavant -spoiler- del narrador. Sigui com sigui, si a algú li interessa saber si tinc raó o no, que s'ho llegeixi. 
El personatge, en tot cas, suscita una reflexió. Em porta a territoris personals en la mesura que em recorda allò que amb un amic qualificàvem de "noies que tenen deu anys menys que nosaltres però que ens vacil·len com si en tinguessin vint més". Tots -els que no som uns idiotes insuperables- ens hem trobat amb algú així. Al diàleg final entre els dos personatges es mostra com es pot encarar una conversa amb algú enamorat de la manera més superficial possible. Entre línies hem de llegir que no ho és tant però el que es diu és terrible en aquest sentit. 
I vet aquí que he tingut l'epifania. No suporto la superficialitat, la frivolitat. El no donar importància a res. Sabem, de fet, que això és generalment façana -el que actualment anomenem "postureo"- però no deixa de ser irritant la popularitat que té no només entre els practicant sinó també entre els que en pateixen les conseqüències. 
En una societat post-moderna, on Nietzsche -per exemple- ens recorda que hem de mirar de fer les coses en la mesura que les volem fer i sobretot de sobreposar-nos al patiment i l'angoixa, sembla que la lectura que s'ha fet és no donar importància a res. Si jo, com fa el personatge del llibre, "jugo" amb algú i provoco una sèrie d'esdeveniments "desagradables", es considera que el que cal és no sentir-se responsable i, encara millor, mostrar que es tracta d'una frivolitat, d'un detall sense importància. Pensar en una altra cosa, però no perquè la vida és curta i no val la pena passar-la angoixat sinó perquè NO TÉ CAP IMPORTÀNCIA. 
Això, em sembla a mi, és no entendre res. De la mateixa manera que el valent és el que té por i s'hi sobreposa, no el que no en té -com ens ensenyen el contes i mites tradicionals- l'Übermensch no és qui no considera important allò que passa sinó qui, malgrat veure-ho, és capaç de seguir, de viure, de suportar-ho.
Per això no suporto la frivolitat, perquè ens despista, ens fa creure que el vitalisme és intranscendència i, per tant, ens allunya de la veritable fortalesa.
Apa, ja està. Ho volia dir, quasi com una bronca, com una queixa, com un crit. Perquè ho és. Em queixo, i maleeixo als (a les) que ens fan patir. A mi, i a tots els homes d'aquest món. Per les dones, que es queixi algú altre que hagi trobat un text que l'interpel·li de la mateixa manera. 

dimecres, 1 de juny de 2016

Què volem aconseguir quan parlem d'educar?

Potser perquè la meva formació tendeix a científica tinc el vici de plantejar-me les coses partint d'unes certes consideracions de base. Quan llegeixo i escolto el que la gent te a dir sobre educació observo que, a més de les crítiques més o menys objectives que es puguin fer, subjau una determinada consideració del que hem d'esperar de l'educació. 
Així per exemple, hi ha qui considera que l'escola -recalco el darrer terme- ha d'ensenyar a ser feliç, o si més no ha de donar les eines per a ser-ho, mentre que d'altres -normalment més vinculats a tasques administratives- parlen d'una educació per a ser competitius. 
Està clar que partint de discrepàncies d'aquesta volada, serà difícil posar-se d'acord. Així doncs, potser ens convindria començar per enunciar què hem de voler de l'educació. Fixeu-vos que la qüestió vol ser intencional -parla d'objectius, de desitjos- però té també un biaix possibilista. És a dir, s'intueix que hem de tenir en compte també allò que és possible.
No es tracta, però, de parlar del que ens podem permetre -és a dir, d'allò que ens "podem pagar"- sinó del que pertoca a una institució educativa. És a dir, les preguntes que ens hem de fer han de ser sobretot sobre si pertoca a algú, a algú altre si voleu, -que representi l'estat o, si es vol replantejar radicalment, a algú pagat per nosaltres- fer determinades coses.
En aquest sentit, doncs, plantejaré les següents preguntes que miraré de contestar, des d'un punt de vista personal, en properes entrades potser al ritme que es produeixin en determinats mitjans aportacions en aquest sentit.
Si vull mantenir un ritme d'escriptura que ara mateix no em puc permetre -és a dir, ser dinàmic, ràpid, reactiu- em temo que allò que escrigui no tindrà la qualitat necessària per a ser una bona lectura. Espero que la pràctica, però, em permeti corregir algunes coses i remeto al -suposat- lector la indulgència necessària per poder obviar les altres.
Sigui com sigui, començo fent-me les següents preguntes:
  • Qui s'ha d'encarregar de l'educació de les noves generacions? L'Estat o els progenitors? En base a què justifiquem la nostra resposta?
  • Si acceptem que la primera de les nostres opcions, l'Estat,  què considerem que justifica aquesta tasca? Què comporta en relació a la finalitat de la institució?
  • Què tenim dret a demanar? Tenen els pares prioritat a l'hora d'exigir el que s'ha de fer amb els seus fills a nivell educatiu? Podem parlar d'educació "a la carta" tal com es fa sovint?
  • Què volem dir, doncs, amb conceptes com "autonomia de centre", "llibertat de tria" i altres expressions similars?
Ampliaré aquestes preguntes en properes entrades i miraré de contestar, des del meu punt de vista, algunes de les formulades. Les respostes, és clar, tindran més valor en la mesura que aclareixin a què em refereixo en parlar de determinades idees i expressions més que no pas com a respostes autoritzades.

dijous, 5 de maig de 2016

Parlant d'educació

Aquest és un blog de prova. Hi miro de fer dues coses: primer, agafar l'hàbit d'escriure per que no em resulti tan penós i, segon, exposar de manera ordenada idees i opinions que em venen al cap en el meu dia a dia.
És per aquesta darrera raó que els articles del diari i la tasca quotidiana seran presents a la majoria de les entrades. Està clar -sobretot per a gent com jo, que no som capaços de recordar les coses per si soles- que només els estímuls immediats ens porten a pensar sobre un tema o altre.
En aquest sentit, un tema que apareixerà sovint serà el de l'educació. I ho farà per les dues raons assenyalades, perquè per una banda apareixen tot d'articles i opinions a diaris i xarxes socials que em provoquen reaccions de tot tipus -majoritàriament d'esgarrifança- i per altra banda perquè pertany a la meva rutina. Treballo en aquest món, és clar. No és una cosa que costi gaire d'endevinar si, finalment, en faig d'aquest blog un costum.
Així doncs, enceto bloc d'articles.

divendres, 8 d’abril de 2016

Comadira, els Koiné i la mare que els va parir


Aquests dies ha sigut públic un debat al voltant del paper de la llengua catalana en un suposat estat independent. Sembla que el detonant ha estat, aquest cop, el manifest fet per un grup d'escriptors, lingüistes i professors que s'han volgut anomenar Koiné
No he llegit el manifest i, per no perdre el fil del que vull dir, no ho faré. Per tant, cap opinió que doni aquí s'hi pot referir com no sigui per pensador interposat. De fet, el que em mou no és discutir les seves raons per a defensar la tesi, dedueixo, que el català hauria de tenir l'estatut de llengua oficial, o una cosa per l'estil, per a aquest estat independent.
Així, de què vull parlar? Doncs d'un article publicat al diari Ara signat per Narcís Comadira i que es titula La llengua on sembla que es prova de defensar, imagino que amb noves raons, la proposta del col·lectiu davant les crítiques vessades.

I per què aquest article?

Vejam, perquè independentment que la tesi proposada tingui defensors més il·lustres i autoritzats o arguments més sòlids, l'article em sembla que conté una sèrie d'artefactes argumentatius força discutibles. Si de cas, al final de l'entrada miraré de fer un esbós de la meva posició al respecte, però ara el que m'agradaria és comentar què trobo discutible, i fins i tot vergonyós, de l'article.

Per començar, l'autor mostra la seva incapacitat per imaginar una Catalunya independent sense el català. Ho podria entendre. Però no ho comparteixo. Jo tinc més imaginació. 
La meva comprensió prové, és clar, del fet que sovint s'ha identificat la catalanitat amb la llengua. Aquesta ha estat el símbol de la resistència, l'eina per a la cohesió i per a la consciència de tenir una realitat pròpia com a col·lectiu. Quan diu que "no podem vendre'ns l'ànima per un plat de llenties" està sent clar i directe. La llengua és la nostra ànima.
Però em sap greu, aquesta associació és esbiaixada i, permeteu-me, curta de mires. Per una banda, no sabia que la catalanitat es fonamentés, en termes essencials, en una llengua o altra. Ho puc entendre com una cosa circumstancial -a posteriori, si em permeteu- però no veig que necessari per a definir una nació si no és que es vol fer un joc de paraules dolent. 
Per altra banda, si Catalunya ha de ser per força independent per al català no cal que m'hi compteu. És més, deixeu-me estar. No tinc cap ganes de fer cap esforç patriòtic per la llengua, sobretot perquè, a diferència de la terra, la família o altres raons clàssiques per a l'enaltiment patriòtic i el llenguatge bèl·lic -que tampoc em farien trempar- aquesta no me la poden prendre. No conec ningú a qui li hagin pres la llengua. Ja m'enteneu, si voleu.
Cadascú tindrà les seves raons per a voler viure en un país independent. I entenc que algú ho pugui voler per un motiu com aquest, però jo no m'apunto. 
Així doncs, deixo clar que per mi, la salvació de la llengua no és una raó de pes per a la independència. Queda dit.

Però és que, a més, no trobo que això es pugui assegurar amb la certesa amb què ho fa l'autor. L'article invoca una sèrie de raons per a defensar que això ha de ser així, tot criticant la defensa del bilingüisme. Jo no sóc lingüista, s'ha de dir. Però si que se alguna cosa d'argumentar, i les raons donades em semblen força discutibles. I això és el que penso fer. Si després n'apareixen d'altres més sòlides ja canviaré d'opinió, però aquestes em semblen no només discutibles sinó sospitoses.
S'invoca, per exemple, l'autoritat d'escriptors com Carner, Pla o Rodoreda per a dir que el bilingüisme és la mort del català. Ho sento però no em semblen autoritats suficients per a fer aquesta afirmació. Ni tenen una formació que em permeti considerar-los més ben informats que jo -escriptors? periodistes?- ni van viure aquests temps en què la realitat del bilingüisme és una altra. 
S'afirma que Catalunya només té una llengua que és el català. També ho trobo discutible. Des d'un punt lògic em sembla una petició de principi inacceptable. Combregar amb aquesta afirmació és estar d'acord amb la pròpia conclusió. A no ser que consideri que això és una proposició que prové del propi concepte de Catalunya o d'una associació etimològica de pa sucat amb oli. Si això és tot el que defineix el país, anem malament.

I a continuació, la sempre entranyable llista de greuges lingüístics. Que no falti. A mi, la veritat, ja em cansa. I estic segur que a aquest text en trobaran una bona colla. Afegiu-los, si voleu. 
Si passem per alt, però, aquesta col·lecció d'anècdotes il·lustratives que ens permeten mostrar l'autenticitat de qui escriu i la ignorància dels altres podem, encara, fer un parell de consideracions. Primer, tenia entès que la llengua era una cosa viva que permetia fer-ne adaptacions i modificacions en funció dels seus usos i parlants. Però ja veig que, en la línia que defensava l'Oriol Ponsatí en un seguit d'articles i rèpliques a El núvol, hi ha qui entén que la llengua ha de ser neta, fixa i esplendorosa. (En Ponsatí, irònicament, tampoc estaria d'acord amb el que vull dir aquí)
Per altra banda, se me'n fot que hi hagi gent que "contamini" el català amb expressions castellanes. També ho fan tot de llengües amb l'anglès malgrat que aquests mateixos crítics -no com els seus equivalents corresponents- no les considerin amenaçades. 
De fet, porto un quart de segle sentint el mateix plany. Quan jo estudiava -COU, imagineu-vos- els professors gironins Prats, Rafanell i Rossich van publicar un text sota el títol El futur de la llengua catalana que venia a defensar una tesi semblant. Recordo una discussió entre els alumnes força viva al respecte i un interès profund pel que s'hi deia. El temps ha passat i em puc equivocar però jo diria que, així recordant, no la van encertar gaire. No em sona que ningú hagi reconegut cap error, però. Així que pot ser que sigui jo que no tinc bona memòria. Sigui com sigui, seguim igual. 
Jo no veig que el present del català sigui pitjor. I això que, en la coneguda classificació d'Eco, acostumo a trobar-me entre els apocalíptics. Igual resulta que sóc més optimista del que em pensava.


Tornant a l'article, aquest acaba allà on havia començat. Afirmant que Catalunya ha de tenir una sola llengua, el català. I que si no, no. Que si no es fa així, millor ens quedem com estem. I sobre això haig de dir que resulta encara més decebedor. Perquè ara resulta que la independència s'ha d'aconseguir, sobretot, per salvar la llengua. Em sap greu, però no. Si tot això només val per acabar parlant català, foteu-vos-la on us càpiga.  

I així, què vull dir?

Potser, en llegir això -si algú ho fa- ens podem fer una idea concreta del que entenc que s'ha de fer amb la llengua. Hom podria pensar que la meva proposta és la de fer català i castellà, totes dues, llengües oficials. Sento decebre però no ho tinc tan clar. Per començar no se ni tan sols si cal fer-ne una llei per a això. I tampoc tinc clar si l'estat ha de ser bilingüe. Jo si que ho sóc. No em cal res més. Espero, això si, millors arguments. Potser els hauré de buscar al manifest dels Koiné o tot conversant amb els meus amics, que segur que en són més favorables.

El que volia dir, però, és que considero que l'article en qüestió no aporta res. Això si, és un exemple esplèndid de mala argumentació. I en dir-ho, em permeto de fer una pregunta que sovint em ve al cap quan llegeixo aquestes coses i que l'altre dia algú -no recordo qui- em va donar una pista per a respondre: per què algú pot escriure en un diari de considerable tirada i nombre de lectors, aquestes argumentacions tan poc sòlides? Què el legitima?

No dubto que el senyor Comadira sigui una autoritat en altres temes i que el seu punt de vista pugui ser imprescindible fins i tot en aquesta qüestió. Però l'article no m'ho sembla. Bé, si que té interès per a constatar que hi ha tot un seguit de gent que veu Catalunya, i la seva independència, d'una manera que a mi em resulta poc interessant. Però a la discussió del tema, no aporta res. Només un suport. Pur cens. 

Per altra banda, aquesta qüestió -i la rellevància del propi manifest- em porta a una altra reflexió que els darrers temps m'ocupa de tant en tant. El protagonisme, jo diria característic i potser únic al món, que tenen els filòlegs i professors de llengua o similars, en la discussió política i en la configuració mental del nostre país. No se si a cap altre lloc del nostre entorn és així, però jo diria que no. Sense anar més lluny, els propis espanyols, també molt donats a llegir les opinions de tota mena dels seus escriptors, se les passen per l'engonal, fins i tot les crítiques autoritzades -en fer-ho al seu àmbit- dels acadèmics de la llengua i d'altres professionals similars. 
Per si no els ha quedat clar, no en sóc un, d'aquests experts. Ni tant sols, com han pogut comprovar, faig servir el català amb la correcció necessària. Però haig de dir que, precisament per això, considero que tenen massa protagonisme, massa veu, en temes on tenen la mateixa autoritat que pugui tenir vostè, lector imaginat, o jo mateix. Els hem donat massa poder, massa capacitat per a dir-nos què hem de fer. I jo ja estic una mica cansat...

Ps. Quina era la pista? Es veu que algun autor del s.XIX ja va poder constatar que els escriptors en castellà, en tenir dificultats per a guanyar-se la vida amb les vendes dels seus llibres, es veien convidats a escriure articles a la premsa. Així doncs, és van fer omnipresents, però sense tenir raons de pes per a tenir una opinió més sòlida que la resta. I així seguim.




Tot comentant articles al diari


Aquesta és la primera entrada del blog. No és, però, el tema més urgent, ni tan sols el que més m'obsessiona. És, simplement, el que m'ha vingut al cap avui, tot llegint el diari, i que coincideix amb la predisposició final i definitiva que m'ha decidit a començar a escriure.
Espero que el temps i la pràctica em permetin guanyar agilitat. Sinó, aquest blog serà breu. Però, per altra banda, em plantejo tan sovint que cal dir coses una mica coherents sobre el que llegeixo i m'arriba que em plantejo això, no només com un simple exercici, sinó també com un mitjà per obtenir la traça necessària per a fer-ho públic. Comencem, doncs.